PUJADA AL CAMPANAR

El perill dels moros hi era present; tant per les invasions vingudes per la costa com per les sublevacions que hi havia a les terres andaluses. Per un altre costat la gent se n'anava en demanda de terres encara que foren roïnes ja que les bones eren ocupades per molts habitants (cal pensar que poc després que el Campanar estiguera acabat es va produir l'expulsió dels moriscos que va tindre gran repercussió econòmica i social) i hi havia corriment de gent d'un costat cap a l'altre. Tanmateix el nostre ajuntament va estar capaç de fer aquesta obra que devia ser enveja de moltes altres ciutats. Que el campanar siga bonic no és degut solament a la seua planta; un altre element hi té gran importància: el templet de teula blava ben valenciana que el remata i encara, a sobre, el penell amb la figura d'un bou. El conjunt d'ací dalt és com fet per afirmar el seu caràcter de valencià ja que són elements fàcilment identificables amb la nostra tradició. Després hi ha les campanes: amb histories diferents i sons distints que, en certa mesura, ens marquen les pautes de comportament diàries amb presencia constant. Les poques informacions que explicar-vos unes cosetes per tal que no tingueu incomoditat en anar a buscar-les però també, que tingueu una lleugera idea. vos hem donat ací no són totes les disponibles ni ho preteníem fer; si voleu saber-ne més no teniu més que mirar els quatre llibres en els que hi figuren. El que volíem, bàsicament, és Això per un costat; per un altre reafirmar-nos tots en la frase que encapçalava el text: és que el nostre és el campanar més bonic del món.
 

GUILLEM DEL REI, Mestre de València que revisarà l'obra diverses vegades i sortirà fiador fent costat a Galiança.

MARC VOLSANYES, Mestre cànter de Vinaròs, té un paper poc clar, però apareix en algun document.

El treball corre de part de dos pedrapiquers valencians, JOAN CASTELLANO i PERE COSALI. ANTONI i JOAN SAURA, pare i fill, llauradors de Morella, s'encarregaran del transport de materials.

3ª fase, any 1601.

A causa dels problemes el Consell assumirà el pes de l'obra i van treballar altres professionals com ara:

MIQUEL BORDA, fuster, que treballa portes i coberta del xapitell.

JOSEPH MARÍ, canterer, farà es teules blaves i blanques de la coberta.

BAPTISTA MONSÉN, ferrer, amb son pare s'encarregarà del muntar i cuidar el rellotge.

BERNABÉ GARCIA, metre campaner saragossà, fa la campana Tàfol (1604) i cinc més.

PERE D'AMPOSTA, construirà els ferratges de la campana major.

MARTÍ DE MENDOZA, mestre canter de Tortosa, que ve diverses vegades a vigilar les obres que s'estan fent.

Vaja per ells l'admiració per l'obra que ens deixaren i en el seu nom admirem també a tots els treballadors sense nom que han fet el nostre Fadrí i a totes les seues dones que des d'una faena més anònima encara, s'encarregaven de la casa i fills comuns.

L'obra es dona per acabada oficialment, el 1604, segons consta a la clau de la bòveda de l'escala


Les campanes noves han estat algunes refundides i les altres fetes noves de trinca. Aquest procés es va dur a terme a la postguerra encarregant-se el treball a la família Roses.

LES CAMPANES

Pot resultar evident, però cal dir-ho: el més important d'un campanar són les campanes. Avui se'ns fa difícil pensar que la funció dels campanars fora diferent a la religiosa però evidentment, i més pel que fa al nostre Fadrí, són diverses les missions a que es dedicaven. Caldria assenyalar les següents: * Religiosa: De sobres coneguda. Convoca els fidels a les funcions religioses o anuncia els esdeveniments claus: vespres, entrades de personalitats, etc.

* Civil: Era una funció bàsica. Marcava les hores, la mort, el foc als barris, la festa grossa. Ara per ara, passa desapercebuda, només escoltem les hores i la festa (però són altaveus i cintes gravades).

* Militar: Avui dia innecessària (i molts anys que dure!), però present a la memòria dels qui visqueren la guerra civil. Encara resten a la sala de les campanes, les sirenes que ens avisaven del perill d'atac enemic. Així mateix el Fadrí, al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII, era la talaia més alta del terme per tal de fitar la mar i descobrir la presencia dels vaixells pirates a la recerca de botí. També formava part de la xarxa d'alertes al llarg de la Plana.

Es clar que podria tenir altres. missions el nostre fadrí i no fora la menys destacada l'estètica o bé la simbòlica. El fet és que ací el tenim encara. No podem dir el mateix de les campanes que li feren nosa a algú l'any 36 i les va fer tombar, trencant-les en una demostració ben palesa de la seua cultura i talant dialogant. Quede ací referit per més que ni jo sé el seu nom ni el mereix que se'l cite.

Per tot això avui tenim les campanes quasi totes noves, refetes a la postguerra.

CONSTRUCCIÓ

(1591-1604)

Cal indicar que al solar on esta el campanar actual, n'hi havia un altre “Campanaret” iniciat pel Mestre RENAU en 1438, però que no va arribar a satisfer les aspiracions del veïnat i les autoritats.

Molt més tard, a cavall del 1600 i al llarg d'una dotzena d'anys, el poble d'aquell Castelló, amb uns 4.000 habitants, fou capaç de bastir el monument que, encara avui, és la fita més destacada de la nostra ciutat. Per fer possible la construcció d'aquest monument van caldre moltes voluntats aunades, moltes disputes, molts sacrificis i la conjunció de persones i institucions de tota la vila que van entendre el caràcter simbòlic que podria tindre l'obra en un futur.

Com a tal monument col·lectiu fou fet per un equip nombrós i variat que uneix membres del Consell amb mestres pedrapiquers vinguts de fora que es contaven entre els més prestigiosos del moment. Els noms d'alguns d'ells ens són coneguts encara (tot i que l'obra no va firmada).

Ací teniu alguns noms com a representants de tots els veïns anònims.

EQUIP CONSTRUCTOR

Pel Consell de Vila: ARCIS FELIU i MIQUEL MUSEROS que són els jurats que firmaran l'adjudicació.

Part econòmica: Encarregada pel Consell de recaptar els diners i els materials i formada bàsicament per JAUME MIRALLES com a Clavari i PERE ARAGONÉS i HIERONI MICO com a Manobres.

Projecte: Tot i que sembla que ja n'hi havia algun del temps en que es va fer l'església Major, el darrer el va presentar el Mestre portuguès DAMIÀ MÉNDEZ.

CONSTRUCCIÒ

1ª fase, any 1591.

Començaren els mestres PIERRES ROMÀ i JOHAN FRAIX, però com que no ho feien al gust del consell, cancel·laren el contracte.

 

2ª fase, any 1593.

Nova adjudicació a un equip format per:

FRANCESC GALIANÇA, Mestre lapidari de València. Serà qui portarà l'obra, encara que firma per ell i per altres.

BRANCAL

El campanar que teniu al davant és el més bonic del món. I això sense consideracions històriques, socials o polítiques.

És bonic per moltes i sobrades raons que poden ser totes subjectives però que són les més valides. Qüestions de pes o d'arquitectura tenen gran valor i per a mostra donarem uns exemples.

Podeu fàcilment imaginar que amb els seus 58 metres d'alçària i fets de pedra de la millor que es trobava en el seu moment, la construcció té una pinta superba. Amb gàrgoles que pareix vagen a caure, amb finestres per on s'assomen les campanes... tot li dóna eixe aire majestuós que li coneixem.

Molt important en la imatge que el campanar dóna és precisament que haja estat construït (cosa no massa normal en el seu temps) separat de l'església, amb, ja de per sí mateix li dóna esveltesa, individualitat, certesa.

I tal vegada que eixe aïllament siga la causa de la seua idoneïtat com a símbol de la capital: de fet si férem triar a la gent un edifici per identificar-lo amb la ciutat de bon segur que el Fadrí obtindria molts punts.

Per un altre costat hi ha la seua planta: no importa que trieu l'arquitectònica o l'estètica. En qualsevol cas és preciosa; arquitectònicament és de forma octogonal la qual cosa li dóna una base ampla sense perdre finor i per l'altre costat li configura eixa pinta que tots admirem.

Els que el construïren ja ho degueren saber molt bé això de les proporcions, i el resultat el teniu a la vista. Foren els mestres d'obres, com es deien en aquell temps, Francesc Galiança i Guillem de Rei (aquest darrer va estar igualment constructor del pati del Col·legi del Patriarca de la ciutat de València), els encarregats de dur a terme l'obra per encàrrec de la municipalitat de Castelló que paga les depeses.

Es va construir entre els anys 1591 i el 1604, és a dir, a cavall entre els segles setze i desset, la qual cosa vol dir en temps dels Ribaltes i dels Riberes valencians en la pintura o dels Bernini en l'arquitectura italiana.

Però també n'hi ha més coses: algunes escrites i d'altres no; com per exemple sabem, perquè ho diu la historia, que era època no massa bona per a molta gent....

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Tret de: “PUJADA AL CAMPANAR – COLLA EL PIXAVÍ. Texts de Joan Andrés, Tomàs Escuder i Vicent Marzà”